LA PAU COMENÇA PER UN MATEIX

La pau comença en un mateix

Avui commemorem el dia internacional de la pau, un parla de pau amb certa facilitat i podríem evidenciar que no a tot arreu el parlar de pau resulta igual de fàcil, igual d’important, per exemple podríem anar a Colòmbia un país que conec prou bé, allà la Pau, en el pensament i en la veu de la gent, és molt intensa, és a la ment de pràcticament tothom, però la Pau en sí no es plena, els ciutadans i ciutadanes han de conviure diàriament amb la violència, de tot tipus, però també present la violència armada, el terme –pau- és quotidià desprès de més de quaranta anys de conflicte.

Avui voldria parlar-los de la cultura de pau, que s’ha de definir con el conjunt de valors, actituds i comportaments que reflecteixen sobretot el respecte a la vida, a la persona i a la seva dignitat, de tots els seus drets humans; anar en contra de la violència en totes les seves formes, al adhesió als principis de la democràcia, la llibertat, la justícia, la solidaritat, la cooperació, el pluralisme i també la tolerància, així com la compressió tant dels pobles, com entre els mateixos grups, entre les persones, sense tenir en compte el sexe, la raça, la religió, la nacionalitat o la cultura

Per a la construcció d’una cultura de pau, és de gran importància prevenir els conflictes, anant a les causes, mitjançant els diàleg, la negociació, reconèixer la igualtat dels drets humans i les oportunitats entre homes i dones, així com la llibertat d’expressió, l’opinió, l’informació mateixa.

Per a nosaltres mateixos i per les noves generacions podem sembrar fruits en cultura de pau, fomentant l’educació per a la pau, els drets humans i la democràcia, la tolerància, la compressió, protegir i respectar els drets humans ha de ser una cosa essencial, sense excepció, lluitar fins hi tot contra la discriminació.

La cultura de pau ha de promoure valors democràtics, viure en tolerància i solidaritat com ja anteriorment els deia, lluitar contra la pobresa, tenir un desenvolupament sostenible per a tothom i promoure a cada individu un marc de vida acord a la dignitat humana.

Avui és una dia per a la reflexió, es cert, aprofitem aquests moments també per passar a l’acció, per a ser actius d’aquesta cultura de pau, per no quedar-nos passius i no simples espectadors, cada dia pot començar un nou camí per a la esperança, per a la Pau.

Enric Figueres i Francès

Cap de cooperació i responsable a Colòmbia

Garrigues, Cooperació Internacional.

LA REALITAT D'UN PAÍS DESITJABLE

Quant tents una visió del teu país on tot més o menys funciona, on tothom te feina, on tots podem tenir uns mínims de qualitat de vida, on tothom te dret al treball, on l’atenció sanitària es molt eficient, on la formació, l’educació, els serveis, son òptims, pensem que aquesta pot haver estat Catalunya.

Però quant un veu més en perspectiva el país, quant ho veus de mes lluny, ten dones comte que aquesta no és la nostra realitat, la realitat es que ens trobem en un país amb moltes dificultats, on no tothom te dret al treball, on els serveis estan saturats, on la resposta del govern no és cap més que saber quant et toca pagar els teus impostos, on el govern no lidera res més que un país sense rumb, sense horitzó, sense una idea clara de que fer, cap a on anar, sense donar la cara i arriscar-se, per que en aquesta vida si una cosa queda clara es que un s’ha d’arriscar, ha de liderar a de saber donar solucions.

No podem estar més de dos anys en respondre a la crisi i per cert la solució no pot ser subsidiar per tot, no pot ser aquest un país de subsidis, crear una societat dependent, una societat decadent, hem de creure en les persones, en la gent, hem de ser una societat emprenedora com sempre ha estat Catalunya, una societat amb esperit de superació, hem de creure que tot plegat això ens reforçarà, però amb aquest govern no avancem ni hem avançat, és ara senyors en aquests temps quant els volíem, quant necessitàvem solucions, apostes, projectes, és ara en aquests temps on la gent vol als seus líders a la seva vora, que se’ls escolti, que puguem tenir un projecte per superar plegats les circumstàncies, ara era el moment, Catalunya necessita un canvi de rumb, un capità per guiar-la i una tripulació efectiva per arribar a bon port.

Enric Figueres i Francès

Lleida

COLÒMBIA I LA SEVA BATALLA PER LA LLIBERTAT

COLÒMBIA I LA SEVA BATALLA PER LA LLIBERTAT

El primer territori de l’antic Virregnat de la Nova Granada -avui Colòmbia- que va obtenir la independència d'Espanya va ser el departament insular de San Andrés i Providència, el dissabte 4 de juliol de 1818, amb les armes del corsari francès Louis Michel Aury, sota la bandera blava i blanca de les Repúbliques Aliades de Buenos Aires i Xile.

Al final, tropes de la Gran Colòmbia -llavors Colòmbia, Equador, Veneçuela i Panamà, Argentina, Xile i Perú, comandades pel general Antoni J. de Sucre i amb una brillant actuació del general Josep Maria Cordova (recordem que avui dona nom a nombroses places i carrers i fins hi tot l’aeroport internacional de Bogotà), van segellar per sempre la independència d’Amèrica el 9 de desembre de 1824 en la Batalla de Ayacucho, a Perú. Ayacucho va tancar un cicle iniciat el 12 d’octubre de 1492 quan el genovès Cristòfol Colom, amb les banderes del Regne de Castella, va arribar al Nou Continent.

Cal destacar les paraules del Llibertador Simón Bolívar, la grandesa de Ayacucho va consistir en reunir l’imperi dels Inques al servei de l’imperi de la llibertat. En total es van lliurar uns 240 combats i batalles entre novembre de 1810 (Cor) i gener de 1826 (El Callao), segons ens diu l’historia.

Tot mirant aquestes dates significatives i noms, em bé a la memòria diferents espais, places, avingudes, llocs públics de multitud de ciutats i poblacions colombianes que he tingut l’oportunitat de poder visitar durant aquests anys, per exemple llegeixo que les batalles de la llibertat més importants van ser Boyacà (1819), Carabobo (1821), Bombonà i Pichincha (1822), Llac de Maracaibo (1823) i Junín i Ayacucho (1824) tots noms que avui un pot recordar seguint l’historia.

Prèviament es van donar nombrosos combats especialment recordats a Colòmbia i Veneçuela, Bàrbula, Sant Mateu, Calabazo i Els Toros que gairebé li costa la vida a Bolívar, entre uns altres.

També explicar per exemple que a Bàrbula va morir el pròcer colombià Atanasio Girardot; que avui dona nom per exemple a l’estadi olímpic de Medellín, Girardot va ser -el primer homenot de la pàtria- .

El bicentenari ha de ser recorda’t, el bicentenari van estar batalles veritablement per la llibertat, llibertat vers els colonitzadors, que tant de mal varen fer als pobles del anomenat nou continent, el bicentenari també serà recordat aquí a Catalunya, de forma molt activa per les entitats, organitzacions no governamentals, diferents institucions arreu, a Lleida per exemple un cicle de cinema, conferències i alguna festa musical recordaran aquesta efemèride tant especial, felicitats per la vostra independència.

Enric Figueres i Francés,
Cap de cooperació de L’Acdc.Lleida.Cat

ON AJUDEM A LA GENT??? ENS COSTA AIXECAR-NOS DE LA CADIRA

Bé avui continuo i en anirem per altres polítics que dirigeixen i ara no és el moment de posar en dubte la seva legitimitat legal per a estar on són, però si de explicar-los que han fet fins ara, a més d’una forma molt genèrica i de carrer, planer per que tothom es trobi com a casa i ho entengui a la primera.

Des de Madrid durant el 2009, no varen fer res de res sobre el tema de la greu crisi del sector de l’automoció, com a tots els sectors evidentment, però sabeu que és especialment sensible aquest sector al nostre país i a la resta de l’estat espanyol, i mirant com els nostres veïns francesos i alemanys i potser molts d’altres donant suport e incentivant amb ajuts per la compra de vehicles, dons no, nosaltres al cap de dos anys que aquests veïns ho feien, nosaltres no feia falta, potser ni ho sabien, tenen tanta feina a lligar el vots de suport al congrés dels diputats que no estaven per cercar solucions immediates, senyors immediates, per una altra banda els explicaré un altre exemple i voldria que no es tingués desprès en conte en un sentit partidista per ser qui era, teníem al President pujol fent conferències per arreu del país explicant temes de crisi i possibles solucions, com per exemple el sistema alemany, de reducció de jornada laboral, reduir costos al empresari i alhora l’estat fer-se càrrec de la resta del pagament de jornada, la qual cosa tothom redueix despesa i l’atur no s’incrementa, o almenys en la mesura que ho ha fet, dons tenim a la gent del psoe a Madrid amb en Zapatero al capdavant i res de res, fent cara d’orni com sempre.

A mi fins hi tot em pot fer pena com tracten els mitjans europeus al President Zapatero, però, sap que passa que quant parlem de les persones, de les famílies de les cues a les oficines de l’atur, veure com l’altre dilluns a l’oficina de Lleida, a una senyora que feia 21 anys que treballava a la mateixa empresa, dons un diu, prou algú ha de dir alguna cosa, es cert que jo no vull fer el paper dels polítics, no, però sí, que no podem callar més, no ens podem quedar esperant que exploti el que tots saben que falta poc en molts llocs, saben que la situació es greu en tots els sectors, ni tampoc voldria que ningú pensés que ens faig demagògia de tot plegat, per que no estem ni per a dir tonteries, això és molt seriós, estem jugant amb el menjar de milers de famílies del nostre país, de milers d’empresaris, cal posar-hi seny, cal donar solucions i ara no voldria prendre idees que vaig tenir la possibilitat d’escoltar en una trobada de gent que intenta cercar solucions, però, quina pensa que tants pensants i tantes cadires plenes de polítics, directors generals, secretaris generals i quantes coses més, no vull posar-me amb ningú a concret i amb tothom alhora, però ja està bé, això no s’arregla ni en 10 anys. Posem’hi seny senyors i senyores de la política, ens cal serietat i que s’aixequin de les cadires d’una vegada, potser tant sols mirant el que fa el veí, per si no se li acut res de res...

Enric Figueres i Francés, Lleida

Els polítics són per a servir i administrar bé els nostres diners

De sobra es coneguda la meva idea que hem de treballar per la gent i per les persones i més en aquests moments de crisi, no solament una crisi econòmica com deia fa alguns mesos ja, sinó, també una crisi social, i molt greu.

Però avui els vull parlar de l’indignació que una persona que té il·lusió i que treballa des de la societat civil, des de moviments socials, culturals, cívics, esportius, artístics, una persona que dedica part del seu temps de lleure als demés de diferents formes, de vegades fins hi tot no es dona conte que la seva acció beneficia a tanta i tanta gent, fins hi tot al país a la terra, a la identitat, a les arrels, del seu poble de la seva ciutat de la seva vila, de Catalunya.

Indignació per veure que tot i treballant d’un projecte cultural, social, esportiu i/o cívic de qualsevol naturalesa, tingui que veure com algú que escollit a dit o per manament polític, dirigeix una institució i es creu que tota decisió que pregui no tindrà potser danys o efectes col·laterals. Potser s’ho pensa.

Estic fart de callar, potser algun d’aquests polítics, demà em tancarà la porta, no em parlarà pel carrer, el girarà la cara o simplement perjudicarà a l’organització que formo part, per que, potser es pensa que actuo en aquests moments per interès partidista o ves a saber que, miri per qui es pugui donar per al·ludit i sobretot per algun nou director d’una important institució cultural del territori, així no s’hi juga, no pot jugar amb l’il·lusió de la gent, es cert que potser vostè ha utilitzat arguments legals per a denegar, reduir o ves a saber quantes coses més sobre els ajuts que atorga a les entitats del territori, vostè que com tants altres s’omplen la boca de patriotisme, de cultura, de identitat, de territori, per defensar cada dia arguments polítics i de país importants, però, alhora de fer el pas per a entendre que un gestor públic, és simplement això, saber gestionar un diners públics.

El que cal potser alhora de portar a terme al peu de lletra uns criteris i deixar sense ajut, reduir o fer qui sap quantes coses a les entitats del territori en aquesta etapa, el que ha de fer es deixar de fer catàlegs milionaris d’exposicions que després ves a saber per a que serveixen, i segur que em dirien, que s’ha de fer cultura de qualitat, que em de treballar així o aixà, miri’n senyors ja està bé d’aprofitar-se de la crisi com a excusa per reduir els pressupost de cultura, o per intentar tapar males gestions econòmiques anteriors, i donar sempre la culpa de tot a la cultura, ja està bé, el que ha de fer i torno al terme de –gestor públic- es recolzar i donar suport des de l’àmbit que sigui a la societat civil, amb els seus projectes i activitats, les institucions han d’arribar on aquesta nostra societat no arribi, es cert, però no negar-la i donar-li almoina per a continuar fent cultureta i argumentar-se d’aquesta forma una gestió política errònia totalment.

Potser algú avui espera que sigui més clar i que avui signi en nom d’alguna de les moltes responsabilitats culturals i socials que pugui tenir, però, no, jo manifesto públicament i personalment el que molts dels dirigents i membres de la societat civil Lleidatana i catalana, potser dirien, pensen i aquests dies es queixaran davant d’aquest nou director, que per cert vol fer obres, en aquesta etapa de crisi, potser millor que s’ho pensi i es mantingui al seu despatx, per que tots plegats ens podem esperar un temps en fer obres i destinar aquests diners a la societat civil que treballa dia a dia, pel territori i la seva cultura.

Jo dono la cara, estic fart de callar com avanç deia i a partir d’ara en els llocs que pertany, lluitaré i defensaré l’interès de la nostra societat civil, es veritat que ho faré a través de tots els mitjans possibles, s’ha acabat callar, llibertat d’expressió i de poder dir, honestament, sense ningú que em posi nom al meu escrit, no m’estranya que tinguem un nivell de desafecció política tant i tant gran al nostre país per part de la gent del poble, i ara ens torna a tocar malgrat tot als milers d’homes i dones que en aquest país treballem, malgrat que no ens donin ajut, ens el redueixin o ves a saber que, per aquest país i ho continuarem fent, per que, avui hi són, però demà la voluntat del poble farà que en pugui haver d’altres, i de tota manera nosaltres continuarem treballant per la cultura del nostre territori.

Enric Figueres i Francès
Lleida.