Quin desconcert, Barcelona
Em prenc una mica de temps per poder expressar-me sobre el desconcert que la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya està immers en els darrers anys.
Està afluixant i desinflant-se aquell cartell que havia estat Barcelona, con a referent, i potser sí, que encara continua essent el referent de molts turistes i persones, però, a base de cops s’aprent i ja son molts els visitants que saben que hi ha coses que la capital no funcionen, molts serveis, moltes obres, i sobretot la manca de resposta des de els govern municipal i de la Generalitat, sobre el tema del Carmel, l’apagada, l’aeroport de l’any passat, els trens, les estacions, fins hi tot el bicing, que tot i l’èxit, manquen bicicletes i comença a descuidar-se el servei.
Quina pena, que els nostres dirigents no saben donar respostes, altres temps hem passat, amb altres governs i altres formes, però, cal valorar per part de la ciutadania si encara hi som a temps de canviar.
Ve ara el ZP a explicar-nos que ens donarà allò i això, siusplau, que rucs que som, encara els votarem al març i continuarem quatre anys més, sortim al carrer, participem de la festa de la democràcia anant a votar i tornant les coses que calguin al seu lloc, aquests ja porten tres o quatres anys i no toquen bola.
Enric Figueres i Francés
Lleida
jueves, 19 de noviembre de 2009
INGRID, UNA NOVA ESPERANÇA.
INGRID, UNA NOVA A L’ESPERANÇA
Aquests dies em estat expectants davant de la resolució per l’alliberament de 12 ostatges amb l’Íngrit Betancourt com a cartell visible d’aquest fet, crec que molt positiu, des de fora potser es veu com un acte més, de la lluita entre la guerrilla colombiana i el govern, però, els hi puc dir que des de dins es molt més, és il·lusió, és futur, és avançar, en un conflicte que dura mes de quaranta anys.
Colòmbia i com diu el seu eslògan es passió, els hi puc ven dir, conec a la gent, a la societat colombiana, amb unes immenses ganes de tirar endavant i de continuar, de caminar sense conflictes i de prosperar, colombià es una país amb molta riquesa; cultural, social, natural, amb moltes possibilitats i amb moltes ganes.
Quant he vist aquests dies tot el que ha succeït, a un se li emmirallen els ulls amb unes llàgrimes d’alegria, d’entusiasme, amb ganes de saber que pensen els que allà coneixes, ha estat un pas endavant, ha estat una molt bona feina del govern colombià d’Álvaro Uribe, un en aquests moments s’oxigena per a seguir treballant amb entusiasme a favor de la societat colombiana, que sentin que hi ha gent que els donem suport i que també ens envolquem d’aquesta passió.
Durant els propers dies tornaré a ser amb els colombians, evidentment treballant per les moltes mancances que encara existeixen, però, els superen les ganes de caminar per un futur pròsper, per noves oportunitats, allà veuré somriures, però, també veure a l’Óscar que va perdre la seva casa, en les darreres pluges hivernals, o a la gent de la comuna 13, o de la Sierra a Medellín, treballant per donar una millor qualitat de vida als joves e infants, explicant-los que tenen moltes oportunitats pel davant.
Avui, aquest Català, vol amb força dir, Colòmbia és Passió
Enric Figueres i Francès
Responsable per a Colòmbia de Garrigues, cooperació internacional.
Aquests dies em estat expectants davant de la resolució per l’alliberament de 12 ostatges amb l’Íngrit Betancourt com a cartell visible d’aquest fet, crec que molt positiu, des de fora potser es veu com un acte més, de la lluita entre la guerrilla colombiana i el govern, però, els hi puc dir que des de dins es molt més, és il·lusió, és futur, és avançar, en un conflicte que dura mes de quaranta anys.
Colòmbia i com diu el seu eslògan es passió, els hi puc ven dir, conec a la gent, a la societat colombiana, amb unes immenses ganes de tirar endavant i de continuar, de caminar sense conflictes i de prosperar, colombià es una país amb molta riquesa; cultural, social, natural, amb moltes possibilitats i amb moltes ganes.
Quant he vist aquests dies tot el que ha succeït, a un se li emmirallen els ulls amb unes llàgrimes d’alegria, d’entusiasme, amb ganes de saber que pensen els que allà coneixes, ha estat un pas endavant, ha estat una molt bona feina del govern colombià d’Álvaro Uribe, un en aquests moments s’oxigena per a seguir treballant amb entusiasme a favor de la societat colombiana, que sentin que hi ha gent que els donem suport i que també ens envolquem d’aquesta passió.
Durant els propers dies tornaré a ser amb els colombians, evidentment treballant per les moltes mancances que encara existeixen, però, els superen les ganes de caminar per un futur pròsper, per noves oportunitats, allà veuré somriures, però, també veure a l’Óscar que va perdre la seva casa, en les darreres pluges hivernals, o a la gent de la comuna 13, o de la Sierra a Medellín, treballant per donar una millor qualitat de vida als joves e infants, explicant-los que tenen moltes oportunitats pel davant.
Avui, aquest Català, vol amb força dir, Colòmbia és Passió
Enric Figueres i Francès
Responsable per a Colòmbia de Garrigues, cooperació internacional.
domingo, 8 de noviembre de 2009
DIA DE PAU, COLÒMBIA CAMINANT AL FUTUR
DIA DE PAU, COLÒMBIA CAMINANT AL FUTUR
Sr. Director
Avui commemorem el dia de la Pau, i es ben cert que aquests dies que des de les organitzacions internacionals es posen per sensibilitzar mundialment a tots els pobles i societats, quant parlem de pau a més ho podem traslladar a qualsevol part d ela nostra vida quotidiana, des de el nostre entorn més proper, familiar, amics, social, a la nostra ciutat, el nostre poble, el nostre país, el nostre continent, el món.
Però també em d’anar més enllà i poder parlar de pau, endinsant-nos en les múltiples realitats i problemàtiques socials que molts pobles i societats del nostre món tenen actualment, vull parlar de Colòmbia, el país que conec mes en matèria de cultura de pau, les circumstàncies i sobretot sempre dic, les responsabilitats que he tingut la satisfacció de poder tenir en els darrers anys. Parlar de satisfacció i parlar de pau, també ha d’ésser possible, mes quant un treballant per millorar la qualitat de vida del ciutadans anònims en majoria, amb moltes problemàtiques socials, amb moltes mancances en poder tenir assumits els seus drets fonamentals, quant darrera de tot això i més, tens un somriure, un agraïment, un retorn senzill però alhora tant gran, dons penses que un dia com avui es la punta magnificada a la feina i el treball que tanta i tanta gent fa per la pau al nostre món.
Durant les últimes dècades, Colòmbia s'ha convertit en un país bastant particular en termes de l'evolució de múltiples activitats criminals i d'infraccions d'ordre social, que han tingut greus implicacions en diverses instàncies de l'Estat i en relacions socials determinants.
Aquestes activitats criminals i infraccions socials han estat reproduïdes de formes híbrides, pel que la seva dinàmica és cada vegada més difícil de comprendre i categoritzar. És necessari reconèixer que molts crims i infraccions socials han estat dinamitzats entorn d'un procés mafiós emanat del narcotràfic, específicament perquè aquest requereix la comissió de múltiples delictes i infraccions per al seu reeixit funcionament.
Un pensa quant arriba allà en tantes contradiccions personals, basant’he en l’educació rebuda, un ha de reflexionar, un te l’oportunitat de conèixer gent, un cop a la comuna 8 de la ciutat Antioqueña de Medellín, la nostra organització va col·laborar en fer una menjar popular per a quatre-cents nens i nenes, en concret al barri de “Esfuerzos de Paz”, (quina contradicció) un lloc que tindria que ser normal, un espai social i de convivència i que solament ha vist morts i violència durant les darreres dècades, un lloc on la gent vol tenir oportunitats, vol tenir il·lusions, vol tenir possibilitats. Però es diu Esforços de Pau.
Dons continuant amb el que deia anteriorment, en aquella festa, vaig tenir la casualitat de poder conèixer un adolescent més del barri, esperant si podia rebre un plat de menjar, desprès de donar-los a tots els nens i nenes, vaig poder parlar amb ell potser mes d’una hora, explicant-li de quin lloc vènia, que feia allà i per què ho estava fent, ell m’explicava els seus problemes, el de la seva gent, la seva família, tot plegat una conversa entre dos persones y una satisfacció per poder conèixer de prop vivències del barri i de la comuna 8, que em servirien per poder fer els meus informes, en acabar. Com deia, i marxar el noi, unes senyores, em van dir: “que si sàvia qui era aquell noi?”, - dons no -, vaig contestar, a la resposta en van dir que havia parlat amb un cap armat de la comuna i que ni ell mateix sàvia quanta gent havia arribat a matar, perplex em vaig quedar....
En un primer moment un pensa en la casualitat de tot plegat, però desprès fas reflexió i penses en un dia com avui, per parlar de Pau, i que val la pena, per què malgrat tot el que aquell jove àvia fet, jo sense voler i sense saber vaig explicar-li una feina, vaig fer pedagogia en favor de la Pau, de forma directa a un activista armat, per tant cada dia és el dia de la Pau, amb tanta i tanta gent que treballa i que segur que te la responsabilitat, l’oportunitat, la dedicació o la feina de treballar a favor de la Pau.
Colòmbia, en tot aquest procés tant ampli de problemàtiques que desemboquen en una manca de pau, social i personal, ens fa reflexionar el fet de com poder incidir cada dia més en com ajudar, com poder caminar endavant, per millorar la qualitat de vida de les persones i garantir al màxim els seus drets, un dia com avui, ens ha de fer replantejar moltes coses globalment potser, individualment també, col·lectivament i plegats, tots junts.
Enric Figueres i Francès
Responsable a Colòmbia de
Garrigues, cooperació Internacional.
Sr. Director
Avui commemorem el dia de la Pau, i es ben cert que aquests dies que des de les organitzacions internacionals es posen per sensibilitzar mundialment a tots els pobles i societats, quant parlem de pau a més ho podem traslladar a qualsevol part d ela nostra vida quotidiana, des de el nostre entorn més proper, familiar, amics, social, a la nostra ciutat, el nostre poble, el nostre país, el nostre continent, el món.
Però també em d’anar més enllà i poder parlar de pau, endinsant-nos en les múltiples realitats i problemàtiques socials que molts pobles i societats del nostre món tenen actualment, vull parlar de Colòmbia, el país que conec mes en matèria de cultura de pau, les circumstàncies i sobretot sempre dic, les responsabilitats que he tingut la satisfacció de poder tenir en els darrers anys. Parlar de satisfacció i parlar de pau, també ha d’ésser possible, mes quant un treballant per millorar la qualitat de vida del ciutadans anònims en majoria, amb moltes problemàtiques socials, amb moltes mancances en poder tenir assumits els seus drets fonamentals, quant darrera de tot això i més, tens un somriure, un agraïment, un retorn senzill però alhora tant gran, dons penses que un dia com avui es la punta magnificada a la feina i el treball que tanta i tanta gent fa per la pau al nostre món.
Durant les últimes dècades, Colòmbia s'ha convertit en un país bastant particular en termes de l'evolució de múltiples activitats criminals i d'infraccions d'ordre social, que han tingut greus implicacions en diverses instàncies de l'Estat i en relacions socials determinants.
Aquestes activitats criminals i infraccions socials han estat reproduïdes de formes híbrides, pel que la seva dinàmica és cada vegada més difícil de comprendre i categoritzar. És necessari reconèixer que molts crims i infraccions socials han estat dinamitzats entorn d'un procés mafiós emanat del narcotràfic, específicament perquè aquest requereix la comissió de múltiples delictes i infraccions per al seu reeixit funcionament.
Un pensa quant arriba allà en tantes contradiccions personals, basant’he en l’educació rebuda, un ha de reflexionar, un te l’oportunitat de conèixer gent, un cop a la comuna 8 de la ciutat Antioqueña de Medellín, la nostra organització va col·laborar en fer una menjar popular per a quatre-cents nens i nenes, en concret al barri de “Esfuerzos de Paz”, (quina contradicció) un lloc que tindria que ser normal, un espai social i de convivència i que solament ha vist morts i violència durant les darreres dècades, un lloc on la gent vol tenir oportunitats, vol tenir il·lusions, vol tenir possibilitats. Però es diu Esforços de Pau.
Dons continuant amb el que deia anteriorment, en aquella festa, vaig tenir la casualitat de poder conèixer un adolescent més del barri, esperant si podia rebre un plat de menjar, desprès de donar-los a tots els nens i nenes, vaig poder parlar amb ell potser mes d’una hora, explicant-li de quin lloc vènia, que feia allà i per què ho estava fent, ell m’explicava els seus problemes, el de la seva gent, la seva família, tot plegat una conversa entre dos persones y una satisfacció per poder conèixer de prop vivències del barri i de la comuna 8, que em servirien per poder fer els meus informes, en acabar. Com deia, i marxar el noi, unes senyores, em van dir: “que si sàvia qui era aquell noi?”, - dons no -, vaig contestar, a la resposta en van dir que havia parlat amb un cap armat de la comuna i que ni ell mateix sàvia quanta gent havia arribat a matar, perplex em vaig quedar....
En un primer moment un pensa en la casualitat de tot plegat, però desprès fas reflexió i penses en un dia com avui, per parlar de Pau, i que val la pena, per què malgrat tot el que aquell jove àvia fet, jo sense voler i sense saber vaig explicar-li una feina, vaig fer pedagogia en favor de la Pau, de forma directa a un activista armat, per tant cada dia és el dia de la Pau, amb tanta i tanta gent que treballa i que segur que te la responsabilitat, l’oportunitat, la dedicació o la feina de treballar a favor de la Pau.
Colòmbia, en tot aquest procés tant ampli de problemàtiques que desemboquen en una manca de pau, social i personal, ens fa reflexionar el fet de com poder incidir cada dia més en com ajudar, com poder caminar endavant, per millorar la qualitat de vida de les persones i garantir al màxim els seus drets, un dia com avui, ens ha de fer replantejar moltes coses globalment potser, individualment també, col·lectivament i plegats, tots junts.
Enric Figueres i Francès
Responsable a Colòmbia de
Garrigues, cooperació Internacional.
AL BISBE DE LLEIDA, GRÀCIES....
“AL BISBE DE LLEIDA, GRÀCIES”
Em temia que un dia o altre el nostre estimat bisbe, anunciés per els motius que tots sabem la seva renúncia, però sempre esperes a que avui , pugui ser demà. Aquest demà ja arribat.
Crec que ara molts o tots plegats podem començar a reflexionar i valorar la gran vàlua del nostre actual bisbe, de la seva feina, de la seva valentia, del seu bon saber fer i estar. És del tot veritat també, que el nostre bisbe no solament ha fet el que qualsevol bisbe faria per la seva diòcesi. Però, també es veritat que diferents temes d’important transcendència per als habitants del territori que avarca la diòcesi de Lleida i més concretament de l’antic bisbat de Lleida, per que saben que els parlo del nostre patrimoni comú, ha estat sense cap mena de dubte temes que marcaran el seu càrrec al capdavant del bisbat.
Msr. Ciuraneta, és mereix el reconeixement, evidentment juntament amb altres, amb molts altres que han defensat desde diferents vessants, el nostre patrimoni diocesà, he proposat avui mateix que s’acceleres els tràmits, senzills però reglamentaris per a que el nostre bisbe rebi la medalla d’honor del Grup cultural Garrigues, per tot això que els he dit i molt més, però, també per la seva gran humanitat.
A més serè més agosarat i demanarem la Creu de Sant Jordi a l’actual govern Català. Per que ha estat evident la seva aportació al país, la seva valentia i el saber estar al cent per cent en el seu lloc. Al servei de la gent, dels seus feligresos i a l’altura per defensar part del nostre patrimoni.
Enric Figueres i Francés
Secretari general del Grup cultural GarriguesI President del Patronat del Corpus de Lleida.
Em temia que un dia o altre el nostre estimat bisbe, anunciés per els motius que tots sabem la seva renúncia, però sempre esperes a que avui , pugui ser demà. Aquest demà ja arribat.
Crec que ara molts o tots plegats podem començar a reflexionar i valorar la gran vàlua del nostre actual bisbe, de la seva feina, de la seva valentia, del seu bon saber fer i estar. És del tot veritat també, que el nostre bisbe no solament ha fet el que qualsevol bisbe faria per la seva diòcesi. Però, també es veritat que diferents temes d’important transcendència per als habitants del territori que avarca la diòcesi de Lleida i més concretament de l’antic bisbat de Lleida, per que saben que els parlo del nostre patrimoni comú, ha estat sense cap mena de dubte temes que marcaran el seu càrrec al capdavant del bisbat.
Msr. Ciuraneta, és mereix el reconeixement, evidentment juntament amb altres, amb molts altres que han defensat desde diferents vessants, el nostre patrimoni diocesà, he proposat avui mateix que s’acceleres els tràmits, senzills però reglamentaris per a que el nostre bisbe rebi la medalla d’honor del Grup cultural Garrigues, per tot això que els he dit i molt més, però, també per la seva gran humanitat.
A més serè més agosarat i demanarem la Creu de Sant Jordi a l’actual govern Català. Per que ha estat evident la seva aportació al país, la seva valentia i el saber estar al cent per cent en el seu lloc. Al servei de la gent, dels seus feligresos i a l’altura per defensar part del nostre patrimoni.
Enric Figueres i Francés
Secretari general del Grup cultural GarriguesI President del Patronat del Corpus de Lleida.
Pensaments.....
Moltes vegades , la majoria algú fa una cosa per que sent que té que fer-la, això ens passa a molta gent, sempre i dic sempre sense esperar res a canvi, però quant un veu a gent que fa tanta i tanta feina pels altres, creu que algú tindria potser que retornar tota aquesta entrega, però, no cal, a les mateixes persones que tu els ajudes, a en aquelles persones desafavorides i de vegades sense la qualitat de vida que hom voldria per tothom, et retornen amb excés tot el que tu bonament has pogut fer. Us semblarà potser molt filosòfic però realment estem parlant de les persones, de la gent, gent que te cor, que té sentiments, que estima, que té il·lusions i projectes de vida, com qualsevol de nosaltres, però que no té les possibilitats, no te garantits els seus drets fins hi tot, no te altra cosa que donar-te que sentiment, amistat, amor, a canvi de la mica que tu puguis fer.
Treballeu per les persones, treballeu des de on ho feu, com a vocació de servei a la gent, sempre hi haurà retorn amb escreix.......
Aquestes linees van per totes aquelles persones, molts de vosaltres que en diferents àmbits de la vida, us dediqueu als demés....
Muchas veces , la mayoría, alguien hace una cosa por que siente que tiene que hacerla, le nace, esto nos pasa a mucha gente, siempre y digo siempre sin esperar nada a cambio, pero cuanto un ve que gente que hace tanto y tanto trabajo por los demás, creemos que alguien tendría quizás que devolver toda esta entrega, pero, no hace falta, a las mismas personas que tú los ayudas, a en aquellas personas desfavorecidas y a veces sin la calidad de vida que se querría para todo el mundo, te devuelven con exceso todo el que tú buenamente has podido hacer. Os parecerá quizás muy filosófico pero realmente estamos hablando de las personas, de la gente, gente que tiene corazón, que tiene sentimientos, que quiere, que tiene ilusiones y proyectos de vida, como cualquiera de nosotros, pero que no tiene las posibilidades, no tiene ni garantizados sus derechos hasta eso, no tiene otra cosa que darte que sentimiento, amistad, amor, a cambio de la poco que tú puedas hacer. Trabajar por las personas, trabajar desde dónde lo hagáis, como vocación de servicio a la gente, siempre habrá regreso con creces.......
Estas notas van por tantas y tantas personas que se dedican desinteresadamente a los demás, gracias...
Treballeu per les persones, treballeu des de on ho feu, com a vocació de servei a la gent, sempre hi haurà retorn amb escreix.......
Aquestes linees van per totes aquelles persones, molts de vosaltres que en diferents àmbits de la vida, us dediqueu als demés....
Muchas veces , la mayoría, alguien hace una cosa por que siente que tiene que hacerla, le nace, esto nos pasa a mucha gente, siempre y digo siempre sin esperar nada a cambio, pero cuanto un ve que gente que hace tanto y tanto trabajo por los demás, creemos que alguien tendría quizás que devolver toda esta entrega, pero, no hace falta, a las mismas personas que tú los ayudas, a en aquellas personas desfavorecidas y a veces sin la calidad de vida que se querría para todo el mundo, te devuelven con exceso todo el que tú buenamente has podido hacer. Os parecerá quizás muy filosófico pero realmente estamos hablando de las personas, de la gente, gente que tiene corazón, que tiene sentimientos, que quiere, que tiene ilusiones y proyectos de vida, como cualquiera de nosotros, pero que no tiene las posibilidades, no tiene ni garantizados sus derechos hasta eso, no tiene otra cosa que darte que sentimiento, amistad, amor, a cambio de la poco que tú puedas hacer. Trabajar por las personas, trabajar desde dónde lo hagáis, como vocación de servicio a la gente, siempre habrá regreso con creces.......
Estas notas van por tantas y tantas personas que se dedican desinteresadamente a los demás, gracias...
Les persones i l’historia van unides, el conflicte del Diocesà
Les persones i l’historia van unides, el conflicte del Diocesà
M’ha constat un temps per poder escriure de nou sobre el capítol present del conflicte sobre el patrimoni Diocesà, m’he perdut poder incidir activament sobre les diferents manifestacions del conflicte, però, simplement he volgut estar observant, el que deien uns i les manifestacions novedoses de diferents protagonistes o nous participants i encara em penso que tenim alguna cosa mes per veure.
Estic content per que la societat civil encara està mes unida a la vessant Catalana amb la creació d’una plataforma cívica, que serveixi per a expressar si s’escau amb més contundència les nostres opinions, molt hem parlat plegats sobre el conflicte del Diocesà i ja durant la tardor continuarem fent escrits reflexius i alhora entenedors per a que els ciutadans valorin la situació i els oportunismes d’algun que altre polític.
He tingut l’oportunitat de poder parlar amb diferents interlocutors i saber més d’aprop tot el que ja s’ha dit, o potser fins hi tot saber cap a on deriva el proper capítol de tot aquest malaurat serial, que per ara solament ha servit per a que quatre polítics tinguin protagonisme mediatic i fer mal a unes relacions que la població ha notat negativament.
Per una banda en aquestes converses he pogut veure quin plantejament general hi ha, sobretot el fet de fer prevaler l’unió de dos societats germanes per damunt del que pugui representar un objecte, en aquest cas 113 peces d’art que tenim en el conflicte, les persones per damunt de les peces, per aquí cap problema, tot i que hem de tenir en conte que ara no es el moment de fer aquest plantejament dons ara el mal ja està fet, i molts poden dir que alguns polítics n’han estat els culpables amb el seu oportunisme i es cert i ha estat així, però, ara això no pot servir d’excusa per entregar les obres, el mal senyors ja està fet vull reiterar.
Ara per molt que vulguem buscar arriscades opcions, que no dic pas que no puguin ser bones solucions, la gent del bisbat original de Lleida està separada per la partició del bisbat, evidentment, però, ara ja ho està per la feina mal feta que durant els darrers mesos algunes manifestacions i comportaments han fet, mirin soc dels que penso malgrat algun polític m’ha retret algun cop, que cal unir, que cal informar, que sumar i no restar, que cal simplement explicar l’historia de les obres amb els bisbe Meseguer al capdavant i ensenyar el títols de propietat.
Que cal explicar que a més hi ha lleis de patrimoni, que afecten a totes les peces a totes senyors, que existeixen normatives i reglamentacions, i que partir d’aquí la bona voluntat pot arribar de qualsevol manera, de qualsevol.
Per acabar aquest cop, dir-los-hi que tinc esperances en la plataforma cívica d’entitats, en el conseller de cultura actual que els ha fet canviar el xip a més d’un aquests dies, en fa gràcia veure com poden canviar alguns polítics i personatges les seves paraules, evidentment per que per damunt de tot, estan les lleis, les nostres i no les dels demés.
Bon estiu.
Enric Figueres i Francés
Lleida
M’ha constat un temps per poder escriure de nou sobre el capítol present del conflicte sobre el patrimoni Diocesà, m’he perdut poder incidir activament sobre les diferents manifestacions del conflicte, però, simplement he volgut estar observant, el que deien uns i les manifestacions novedoses de diferents protagonistes o nous participants i encara em penso que tenim alguna cosa mes per veure.
Estic content per que la societat civil encara està mes unida a la vessant Catalana amb la creació d’una plataforma cívica, que serveixi per a expressar si s’escau amb més contundència les nostres opinions, molt hem parlat plegats sobre el conflicte del Diocesà i ja durant la tardor continuarem fent escrits reflexius i alhora entenedors per a que els ciutadans valorin la situació i els oportunismes d’algun que altre polític.
He tingut l’oportunitat de poder parlar amb diferents interlocutors i saber més d’aprop tot el que ja s’ha dit, o potser fins hi tot saber cap a on deriva el proper capítol de tot aquest malaurat serial, que per ara solament ha servit per a que quatre polítics tinguin protagonisme mediatic i fer mal a unes relacions que la població ha notat negativament.
Per una banda en aquestes converses he pogut veure quin plantejament general hi ha, sobretot el fet de fer prevaler l’unió de dos societats germanes per damunt del que pugui representar un objecte, en aquest cas 113 peces d’art que tenim en el conflicte, les persones per damunt de les peces, per aquí cap problema, tot i que hem de tenir en conte que ara no es el moment de fer aquest plantejament dons ara el mal ja està fet, i molts poden dir que alguns polítics n’han estat els culpables amb el seu oportunisme i es cert i ha estat així, però, ara això no pot servir d’excusa per entregar les obres, el mal senyors ja està fet vull reiterar.
Ara per molt que vulguem buscar arriscades opcions, que no dic pas que no puguin ser bones solucions, la gent del bisbat original de Lleida està separada per la partició del bisbat, evidentment, però, ara ja ho està per la feina mal feta que durant els darrers mesos algunes manifestacions i comportaments han fet, mirin soc dels que penso malgrat algun polític m’ha retret algun cop, que cal unir, que cal informar, que sumar i no restar, que cal simplement explicar l’historia de les obres amb els bisbe Meseguer al capdavant i ensenyar el títols de propietat.
Que cal explicar que a més hi ha lleis de patrimoni, que afecten a totes les peces a totes senyors, que existeixen normatives i reglamentacions, i que partir d’aquí la bona voluntat pot arribar de qualsevol manera, de qualsevol.
Per acabar aquest cop, dir-los-hi que tinc esperances en la plataforma cívica d’entitats, en el conseller de cultura actual que els ha fet canviar el xip a més d’un aquests dies, en fa gràcia veure com poden canviar alguns polítics i personatges les seves paraules, evidentment per que per damunt de tot, estan les lleis, les nostres i no les dels demés.
Bon estiu.
Enric Figueres i Francés
Lleida
LA NOSTRA LLENGUA, PAL I PALLER DEL NOSTRE PATRIMONI NACIONAL.
LA NOSTRA LLENGUA, PAL I PALLER DEL NOSTRE PATRIMONI NACIONAL.
He de dir que de tal vegada que tènia que escriure aquestes ratlles, hom pensava també en el que podia expressar o millor, com podia expressar-me alhora de fer veure a tots els nostres conciutadans i conciutadanes, el que significa la llengua, com a “pal i paller” de la defensa de la nostra nació.
Jo particularment crec que tots plegats en el dia a dia tenim que demostrar la nostra fermesa i reafirmació de país a través de les nostres actituds mes individuals i respectuoses de tota manera cap als demés, però també cap a nosaltres mateixos, la nació, el país, comença en un mateix, cada un de nosaltres ha de tenir clar com de forma individual pot ajudar a que col·lectivament assolim fortament en el sentiment de país.
Vull explicar-me potser millor, jo he de creure en la meva llengua, en la que penso, en la que hem desenvolupo, en la que m’enriqueixo, en la que vaig a comprar, en la que vaig a parlar amb els meus amics; La que utilitzo treballant, en el temps de lleure, i en la llengua que em dirigeixo i em comunico amb els de més, hi no tinc per que expressar-me en cap altra llengua que no sigui la meva, sempre hi quant el nostre interlocutor l’entengui, això solament és l’inici d’un doble joc, per que d’una banda jo puc parlar amb la meva llengua i l’altra persona, o també parlar amb la seva llengua i/o fins hi tot pot acabar parlant la meva o nostra, sense cap tipus de complex, i no tinguin cap mena de dubte que aquesta és la nostra aportació individual, integra, i que col·lectivament fa país i consolida el nostre patrimoni més preuat, la llengua.
Simplement participem ara dels actes col·lectius que plegats realitzarem durant les properes setmanes, en defensa i en reafirmació de la nostra llengua, però també pensem en la importància individual de les nostres actituds, vers el nostre patrimoni i la nostra identitat, tot comença per un mateix.
Enric Figueres i Francés
Secretari general del Grup cultural Garrigues
i President del Patronat del Corpus de Lleida.
He de dir que de tal vegada que tènia que escriure aquestes ratlles, hom pensava també en el que podia expressar o millor, com podia expressar-me alhora de fer veure a tots els nostres conciutadans i conciutadanes, el que significa la llengua, com a “pal i paller” de la defensa de la nostra nació.
Jo particularment crec que tots plegats en el dia a dia tenim que demostrar la nostra fermesa i reafirmació de país a través de les nostres actituds mes individuals i respectuoses de tota manera cap als demés, però també cap a nosaltres mateixos, la nació, el país, comença en un mateix, cada un de nosaltres ha de tenir clar com de forma individual pot ajudar a que col·lectivament assolim fortament en el sentiment de país.
Vull explicar-me potser millor, jo he de creure en la meva llengua, en la que penso, en la que hem desenvolupo, en la que m’enriqueixo, en la que vaig a comprar, en la que vaig a parlar amb els meus amics; La que utilitzo treballant, en el temps de lleure, i en la llengua que em dirigeixo i em comunico amb els de més, hi no tinc per que expressar-me en cap altra llengua que no sigui la meva, sempre hi quant el nostre interlocutor l’entengui, això solament és l’inici d’un doble joc, per que d’una banda jo puc parlar amb la meva llengua i l’altra persona, o també parlar amb la seva llengua i/o fins hi tot pot acabar parlant la meva o nostra, sense cap tipus de complex, i no tinguin cap mena de dubte que aquesta és la nostra aportació individual, integra, i que col·lectivament fa país i consolida el nostre patrimoni més preuat, la llengua.
Simplement participem ara dels actes col·lectius que plegats realitzarem durant les properes setmanes, en defensa i en reafirmació de la nostra llengua, però també pensem en la importància individual de les nostres actituds, vers el nostre patrimoni i la nostra identitat, tot comença per un mateix.
Enric Figueres i Francés
Secretari general del Grup cultural Garrigues
i President del Patronat del Corpus de Lleida.
DE CARME VIDAL A JOAN BUSQUETA.....
“De CARME VIDAL a JOAN BUSQUETA, un 10 a favor de la cultura de Lleida”
Em preguntava com podia qualificar el nou nomenament de l’amic Busqueta com a Director de L’Institut d’Estudis Ilerdencs, i en definitiva i tot plegat ha estat un 10 en favor de la cultura de Lleida i sobretot excel·lent decisió del President de la Diputació de Lleida i de l’IEI el Sr. Isidre Gavín.
Per una banda tenim encara molt properes les vivences que com a conseller de la casa i qualsevol altre membre de l’equip que en forma part, em pogut disfrutar plenament amb la Carme, la seva vàlua, però, ara la podran utilitzar al servei del país, en un sentit més ampli i amb un compromís ferm en el Parlament de Catalunya, de ven segur que la cultura de Lleida, de les terres de Ponent, tindran una molt bona representació i preservació activa, alhora que la seva figura servirà per a explicar , per expressar, per exposar la nostra realitat cultural, dins el món polític i fins hi tot apropar la magna representació cultural que les nostres terres tenen.
Per altra banda un company del consell general de la casa, ha estat escollit per a guiar la primera institució cultural de les nostres terres, la seva vàlua humana, la seva capacitat d’organització, i sobretot el seu tracte respectuós i afable, a més de la seva trajectòria que també, el fan valedor per mantenir el nivell de treball de la casa i fins hi tot de superar-nos plegats en aprofundir en diversos reptes que l’Institut encara té per poder desenvolupar, sempre a favor de la nostra cultura i de la nostra gent.
Per acabar manifestar l’encertada decisió del president Gavín, alhora de triar i encertar plenament, en un moment clau, per la cultura de Lleida, i mes en quant parlem de personalitats –si em permeten- sòlides, que han fet i faran una gran feina en favor de tots. Per molts anys i continuem caminant.
Enric Figueres i Francés
Conseller de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Em preguntava com podia qualificar el nou nomenament de l’amic Busqueta com a Director de L’Institut d’Estudis Ilerdencs, i en definitiva i tot plegat ha estat un 10 en favor de la cultura de Lleida i sobretot excel·lent decisió del President de la Diputació de Lleida i de l’IEI el Sr. Isidre Gavín.
Per una banda tenim encara molt properes les vivences que com a conseller de la casa i qualsevol altre membre de l’equip que en forma part, em pogut disfrutar plenament amb la Carme, la seva vàlua, però, ara la podran utilitzar al servei del país, en un sentit més ampli i amb un compromís ferm en el Parlament de Catalunya, de ven segur que la cultura de Lleida, de les terres de Ponent, tindran una molt bona representació i preservació activa, alhora que la seva figura servirà per a explicar , per expressar, per exposar la nostra realitat cultural, dins el món polític i fins hi tot apropar la magna representació cultural que les nostres terres tenen.
Per altra banda un company del consell general de la casa, ha estat escollit per a guiar la primera institució cultural de les nostres terres, la seva vàlua humana, la seva capacitat d’organització, i sobretot el seu tracte respectuós i afable, a més de la seva trajectòria que també, el fan valedor per mantenir el nivell de treball de la casa i fins hi tot de superar-nos plegats en aprofundir en diversos reptes que l’Institut encara té per poder desenvolupar, sempre a favor de la nostra cultura i de la nostra gent.
Per acabar manifestar l’encertada decisió del president Gavín, alhora de triar i encertar plenament, en un moment clau, per la cultura de Lleida, i mes en quant parlem de personalitats –si em permeten- sòlides, que han fet i faran una gran feina en favor de tots. Per molts anys i continuem caminant.
Enric Figueres i Francés
Conseller de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
