jueves, 14 de enero de 2010

ON AJUDEM A LA GENT??? ENS COSTA AIXECAR-NOS DE LA CADIRA

Bé avui continuo i en anirem per altres polítics que dirigeixen i ara no és el moment de posar en dubte la seva legitimitat legal per a estar on són, però si de explicar-los que han fet fins ara, a més d’una forma molt genèrica i de carrer, planer per que tothom es trobi com a casa i ho entengui a la primera.

Des de Madrid durant el 2009, no varen fer res de res sobre el tema de la greu crisi del sector de l’automoció, com a tots els sectors evidentment, però sabeu que és especialment sensible aquest sector al nostre país i a la resta de l’estat espanyol, i mirant com els nostres veïns francesos i alemanys i potser molts d’altres donant suport e incentivant amb ajuts per la compra de vehicles, dons no, nosaltres al cap de dos anys que aquests veïns ho feien, nosaltres no feia falta, potser ni ho sabien, tenen tanta feina a lligar el vots de suport al congrés dels diputats que no estaven per cercar solucions immediates, senyors immediates, per una altra banda els explicaré un altre exemple i voldria que no es tingués desprès en conte en un sentit partidista per ser qui era, teníem al President pujol fent conferències per arreu del país explicant temes de crisi i possibles solucions, com per exemple el sistema alemany, de reducció de jornada laboral, reduir costos al empresari i alhora l’estat fer-se càrrec de la resta del pagament de jornada, la qual cosa tothom redueix despesa i l’atur no s’incrementa, o almenys en la mesura que ho ha fet, dons tenim a la gent del psoe a Madrid amb en Zapatero al capdavant i res de res, fent cara d’orni com sempre.

A mi fins hi tot em pot fer pena com tracten els mitjans europeus al President Zapatero, però, sap que passa que quant parlem de les persones, de les famílies de les cues a les oficines de l’atur, veure com l’altre dilluns a l’oficina de Lleida, a una senyora que feia 21 anys que treballava a la mateixa empresa, dons un diu, prou algú ha de dir alguna cosa, es cert que jo no vull fer el paper dels polítics, no, però sí, que no podem callar més, no ens podem quedar esperant que exploti el que tots saben que falta poc en molts llocs, saben que la situació es greu en tots els sectors, ni tampoc voldria que ningú pensés que ens faig demagògia de tot plegat, per que no estem ni per a dir tonteries, això és molt seriós, estem jugant amb el menjar de milers de famílies del nostre país, de milers d’empresaris, cal posar-hi seny, cal donar solucions i ara no voldria prendre idees que vaig tenir la possibilitat d’escoltar en una trobada de gent que intenta cercar solucions, però, quina pensa que tants pensants i tantes cadires plenes de polítics, directors generals, secretaris generals i quantes coses més, no vull posar-me amb ningú a concret i amb tothom alhora, però ja està bé, això no s’arregla ni en 10 anys. Posem’hi seny senyors i senyores de la política, ens cal serietat i que s’aixequin de les cadires d’una vegada, potser tant sols mirant el que fa el veí, per si no se li acut res de res...

Enric Figueres i Francés, Lleida

miércoles, 13 de enero de 2010

Els polítics són per a servir i administrar bé els nostres diners

De sobra es coneguda la meva idea que hem de treballar per la gent i per les persones i més en aquests moments de crisi, no solament una crisi econòmica com deia fa alguns mesos ja, sinó, també una crisi social, i molt greu.

Però avui els vull parlar de l’indignació que una persona que té il·lusió i que treballa des de la societat civil, des de moviments socials, culturals, cívics, esportius, artístics, una persona que dedica part del seu temps de lleure als demés de diferents formes, de vegades fins hi tot no es dona conte que la seva acció beneficia a tanta i tanta gent, fins hi tot al país a la terra, a la identitat, a les arrels, del seu poble de la seva ciutat de la seva vila, de Catalunya.

Indignació per veure que tot i treballant d’un projecte cultural, social, esportiu i/o cívic de qualsevol naturalesa, tingui que veure com algú que escollit a dit o per manament polític, dirigeix una institució i es creu que tota decisió que pregui no tindrà potser danys o efectes col·laterals. Potser s’ho pensa.

Estic fart de callar, potser algun d’aquests polítics, demà em tancarà la porta, no em parlarà pel carrer, el girarà la cara o simplement perjudicarà a l’organització que formo part, per que, potser es pensa que actuo en aquests moments per interès partidista o ves a saber que, miri per qui es pugui donar per al·ludit i sobretot per algun nou director d’una important institució cultural del territori, així no s’hi juga, no pot jugar amb l’il·lusió de la gent, es cert que potser vostè ha utilitzat arguments legals per a denegar, reduir o ves a saber quantes coses més sobre els ajuts que atorga a les entitats del territori, vostè que com tants altres s’omplen la boca de patriotisme, de cultura, de identitat, de territori, per defensar cada dia arguments polítics i de país importants, però, alhora de fer el pas per a entendre que un gestor públic, és simplement això, saber gestionar un diners públics.

El que cal potser alhora de portar a terme al peu de lletra uns criteris i deixar sense ajut, reduir o fer qui sap quantes coses a les entitats del territori en aquesta etapa, el que ha de fer es deixar de fer catàlegs milionaris d’exposicions que després ves a saber per a que serveixen, i segur que em dirien, que s’ha de fer cultura de qualitat, que em de treballar així o aixà, miri’n senyors ja està bé d’aprofitar-se de la crisi com a excusa per reduir els pressupost de cultura, o per intentar tapar males gestions econòmiques anteriors, i donar sempre la culpa de tot a la cultura, ja està bé, el que ha de fer i torno al terme de –gestor públic- es recolzar i donar suport des de l’àmbit que sigui a la societat civil, amb els seus projectes i activitats, les institucions han d’arribar on aquesta nostra societat no arribi, es cert, però no negar-la i donar-li almoina per a continuar fent cultureta i argumentar-se d’aquesta forma una gestió política errònia totalment.

Potser algú avui espera que sigui més clar i que avui signi en nom d’alguna de les moltes responsabilitats culturals i socials que pugui tenir, però, no, jo manifesto públicament i personalment el que molts dels dirigents i membres de la societat civil Lleidatana i catalana, potser dirien, pensen i aquests dies es queixaran davant d’aquest nou director, que per cert vol fer obres, en aquesta etapa de crisi, potser millor que s’ho pensi i es mantingui al seu despatx, per que tots plegats ens podem esperar un temps en fer obres i destinar aquests diners a la societat civil que treballa dia a dia, pel territori i la seva cultura.

Jo dono la cara, estic fart de callar com avanç deia i a partir d’ara en els llocs que pertany, lluitaré i defensaré l’interès de la nostra societat civil, es veritat que ho faré a través de tots els mitjans possibles, s’ha acabat callar, llibertat d’expressió i de poder dir, honestament, sense ningú que em posi nom al meu escrit, no m’estranya que tinguem un nivell de desafecció política tant i tant gran al nostre país per part de la gent del poble, i ara ens torna a tocar malgrat tot als milers d’homes i dones que en aquest país treballem, malgrat que no ens donin ajut, ens el redueixin o ves a saber que, per aquest país i ho continuarem fent, per que, avui hi són, però demà la voluntat del poble farà que en pugui haver d’altres, i de tota manera nosaltres continuarem treballant per la cultura del nostre territori.

Enric Figueres i Francès
Lleida.

jueves, 19 de noviembre de 2009

QUIN DESCONCERT, BARCELONA

Quin desconcert, Barcelona


Em prenc una mica de temps per poder expressar-me sobre el desconcert que la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya està immers en els darrers anys.

Està afluixant i desinflant-se aquell cartell que havia estat Barcelona, con a referent, i potser sí, que encara continua essent el referent de molts turistes i persones, però, a base de cops s’aprent i ja son molts els visitants que saben que hi ha coses que la capital no funcionen, molts serveis, moltes obres, i sobretot la manca de resposta des de els govern municipal i de la Generalitat, sobre el tema del Carmel, l’apagada, l’aeroport de l’any passat, els trens, les estacions, fins hi tot el bicing, que tot i l’èxit, manquen bicicletes i comença a descuidar-se el servei.

Quina pena, que els nostres dirigents no saben donar respostes, altres temps hem passat, amb altres governs i altres formes, però, cal valorar per part de la ciutadania si encara hi som a temps de canviar.

Ve ara el ZP a explicar-nos que ens donarà allò i això, siusplau, que rucs que som, encara els votarem al març i continuarem quatre anys més, sortim al carrer, participem de la festa de la democràcia anant a votar i tornant les coses que calguin al seu lloc, aquests ja porten tres o quatres anys i no toquen bola.

Enric Figueres i Francés
Lleida

INGRID, UNA NOVA ESPERANÇA.

INGRID, UNA NOVA A L’ESPERANÇA
Aquests dies em estat expectants davant de la resolució per l’alliberament de 12 ostatges amb l’Íngrit Betancourt com a cartell visible d’aquest fet, crec que molt positiu, des de fora potser es veu com un acte més, de la lluita entre la guerrilla colombiana i el govern, però, els hi puc dir que des de dins es molt més, és il·lusió, és futur, és avançar, en un conflicte que dura mes de quaranta anys.
Colòmbia i com diu el seu eslògan es passió, els hi puc ven dir, conec a la gent, a la societat colombiana, amb unes immenses ganes de tirar endavant i de continuar, de caminar sense conflictes i de prosperar, colombià es una país amb molta riquesa; cultural, social, natural, amb moltes possibilitats i amb moltes ganes.
Quant he vist aquests dies tot el que ha succeït, a un se li emmirallen els ulls amb unes llàgrimes d’alegria, d’entusiasme, amb ganes de saber que pensen els que allà coneixes, ha estat un pas endavant, ha estat una molt bona feina del govern colombià d’Álvaro Uribe, un en aquests moments s’oxigena per a seguir treballant amb entusiasme a favor de la societat colombiana, que sentin que hi ha gent que els donem suport i que també ens envolquem d’aquesta passió.
Durant els propers dies tornaré a ser amb els colombians, evidentment treballant per les moltes mancances que encara existeixen, però, els superen les ganes de caminar per un futur pròsper, per noves oportunitats, allà veuré somriures, però, també veure a l’Óscar que va perdre la seva casa, en les darreres pluges hivernals, o a la gent de la comuna 13, o de la Sierra a Medellín, treballant per donar una millor qualitat de vida als joves e infants, explicant-los que tenen moltes oportunitats pel davant.
Avui, aquest Català, vol amb força dir, Colòmbia és Passió

Enric Figueres i Francès
Responsable per a Colòmbia de Garrigues, cooperació internacional
.

domingo, 8 de noviembre de 2009

DIA DE PAU, COLÒMBIA CAMINANT AL FUTUR

DIA DE PAU, COLÒMBIA CAMINANT AL FUTUR

Sr. Director

Avui commemorem el dia de la Pau, i es ben cert que aquests dies que des de les organitzacions internacionals es posen per sensibilitzar mundialment a tots els pobles i societats, quant parlem de pau a més ho podem traslladar a qualsevol part d ela nostra vida quotidiana, des de el nostre entorn més proper, familiar, amics, social, a la nostra ciutat, el nostre poble, el nostre país, el nostre continent, el món.

Però també em d’anar més enllà i poder parlar de pau, endinsant-nos en les múltiples realitats i problemàtiques socials que molts pobles i societats del nostre món tenen actualment, vull parlar de Colòmbia, el país que conec mes en matèria de cultura de pau, les circumstàncies i sobretot sempre dic, les responsabilitats que he tingut la satisfacció de poder tenir en els darrers anys. Parlar de satisfacció i parlar de pau, també ha d’ésser possible, mes quant un treballant per millorar la qualitat de vida del ciutadans anònims en majoria, amb moltes problemàtiques socials, amb moltes mancances en poder tenir assumits els seus drets fonamentals, quant darrera de tot això i més, tens un somriure, un agraïment, un retorn senzill però alhora tant gran, dons penses que un dia com avui es la punta magnificada a la feina i el treball que tanta i tanta gent fa per la pau al nostre món.

Durant les últimes dècades, Colòmbia s'ha convertit en un país bastant particular en termes de l'evolució de múltiples activitats criminals i d'infraccions d'ordre social, que han tingut greus implicacions en diverses instàncies de l'Estat i en relacions socials determinants.

Aquestes activitats criminals i infraccions socials han estat reproduïdes de formes híbrides, pel que la seva dinàmica és cada vegada més difícil de comprendre i categoritzar. És necessari reconèixer que molts crims i infraccions socials han estat dinamitzats entorn d'un procés mafiós emanat del narcotràfic, específicament perquè aquest requereix la comissió de múltiples delictes i infraccions per al seu reeixit funcionament.

Un pensa quant arriba allà en tantes contradiccions personals, basant’he en l’educació rebuda, un ha de reflexionar, un te l’oportunitat de conèixer gent, un cop a la comuna 8 de la ciutat Antioqueña de Medellín, la nostra organització va col·laborar en fer una menjar popular per a quatre-cents nens i nenes, en concret al barri de “Esfuerzos de Paz”, (quina contradicció) un lloc que tindria que ser normal, un espai social i de convivència i que solament ha vist morts i violència durant les darreres dècades, un lloc on la gent vol tenir oportunitats, vol tenir il·lusions, vol tenir possibilitats. Però es diu Esforços de Pau.

Dons continuant amb el que deia anteriorment, en aquella festa, vaig tenir la casualitat de poder conèixer un adolescent més del barri, esperant si podia rebre un plat de menjar, desprès de donar-los a tots els nens i nenes, vaig poder parlar amb ell potser mes d’una hora, explicant-li de quin lloc vènia, que feia allà i per què ho estava fent, ell m’explicava els seus problemes, el de la seva gent, la seva família, tot plegat una conversa entre dos persones y una satisfacció per poder conèixer de prop vivències del barri i de la comuna 8, que em servirien per poder fer els meus informes, en acabar. Com deia, i marxar el noi, unes senyores, em van dir: “que si sàvia qui era aquell noi?”, - dons no -, vaig contestar, a la resposta en van dir que havia parlat amb un cap armat de la comuna i que ni ell mateix sàvia quanta gent havia arribat a matar, perplex em vaig quedar....

En un primer moment un pensa en la casualitat de tot plegat, però desprès fas reflexió i penses en un dia com avui, per parlar de Pau, i que val la pena, per què malgrat tot el que aquell jove àvia fet, jo sense voler i sense saber vaig explicar-li una feina, vaig fer pedagogia en favor de la Pau, de forma directa a un activista armat, per tant cada dia és el dia de la Pau, amb tanta i tanta gent que treballa i que segur que te la responsabilitat, l’oportunitat, la dedicació o la feina de treballar a favor de la Pau.

Colòmbia, en tot aquest procés tant ampli de problemàtiques que desemboquen en una manca de pau, social i personal, ens fa reflexionar el fet de com poder incidir cada dia més en com ajudar, com poder caminar endavant, per millorar la qualitat de vida de les persones i garantir al màxim els seus drets, un dia com avui, ens ha de fer replantejar moltes coses globalment potser, individualment també, col·lectivament i plegats, tots junts.

Enric Figueres i Francès
Responsable a Colòmbia de
Garrigues, cooperació Internacional.

AL BISBE DE LLEIDA, GRÀCIES....

“AL BISBE DE LLEIDA, GRÀCIES”

Em temia que un dia o altre el nostre estimat bisbe, anunciés per els motius que tots sabem la seva renúncia, però sempre esperes a que avui , pugui ser demà. Aquest demà ja arribat.

Crec que ara molts o tots plegats podem començar a reflexionar i valorar la gran vàlua del nostre actual bisbe, de la seva feina, de la seva valentia, del seu bon saber fer i estar. És del tot veritat també, que el nostre bisbe no solament ha fet el que qualsevol bisbe faria per la seva diòcesi. Però, també es veritat que diferents temes d’important transcendència per als habitants del territori que avarca la diòcesi de Lleida i més concretament de l’antic bisbat de Lleida, per que saben que els parlo del nostre patrimoni comú, ha estat sense cap mena de dubte temes que marcaran el seu càrrec al capdavant del bisbat.

Msr. Ciuraneta, és mereix el reconeixement, evidentment juntament amb altres, amb molts altres que han defensat desde diferents vessants, el nostre patrimoni diocesà, he proposat avui mateix que s’acceleres els tràmits, senzills però reglamentaris per a que el nostre bisbe rebi la medalla d’honor del Grup cultural Garrigues, per tot això que els he dit i molt més, però, també per la seva gran humanitat.

A més serè més agosarat i demanarem la Creu de Sant Jordi a l’actual govern Català. Per que ha estat evident la seva aportació al país, la seva valentia i el saber estar al cent per cent en el seu lloc. Al servei de la gent, dels seus feligresos i a l’altura per defensar part del nostre patrimoni.

Enric Figueres i Francés
Secretari general del Grup cultural GarriguesI President del Patronat del Corpus de Lleida.

Pensaments.....

Moltes vegades , la majoria algú fa una cosa per que sent que té que fer-la, això ens passa a molta gent, sempre i dic sempre sense esperar res a canvi, però quant un veu a gent que fa tanta i tanta feina pels altres, creu que algú tindria potser que retornar tota aquesta entrega, però, no cal, a les mateixes persones que tu els ajudes, a en aquelles persones desafavorides i de vegades sense la qualitat de vida que hom voldria per tothom, et retornen amb excés tot el que tu bonament has pogut fer. Us semblarà potser molt filosòfic però realment estem parlant de les persones, de la gent, gent que te cor, que té sentiments, que estima, que té il·lusions i projectes de vida, com qualsevol de nosaltres, però que no té les possibilitats, no te garantits els seus drets fins hi tot, no te altra cosa que donar-te que sentiment, amistat, amor, a canvi de la mica que tu puguis fer.
Treballeu per les persones, treballeu des de on ho feu, com a vocació de servei a la gent, sempre hi haurà retorn amb escreix.......

Aquestes linees van per totes aquelles persones, molts de vosaltres que en diferents àmbits de la vida, us dediqueu als demés....

Muchas veces , la mayoría, alguien hace una cosa por que siente que tiene que hacerla, le nace, esto nos pasa a mucha gente, siempre y digo siempre sin esperar nada a cambio, pero cuanto un ve que gente que hace tanto y tanto trabajo por los demás, creemos que alguien tendría quizás que devolver toda esta entrega, pero, no hace falta, a las mismas personas que tú los ayudas, a en aquellas personas desfavorecidas y a veces sin la calidad de vida que se querría para todo el mundo, te devuelven con exceso todo el que tú buenamente has podido hacer. Os parecerá quizás muy filosófico pero realmente estamos hablando de las personas, de la gente, gente que tiene corazón, que tiene sentimientos, que quiere, que tiene ilusiones y proyectos de vida, como cualquiera de nosotros, pero que no tiene las posibilidades, no tiene ni garantizados sus derechos hasta eso, no tiene otra cosa que darte que sentimiento, amistad, amor, a cambio de la poco que tú puedas hacer. Trabajar por las personas, trabajar desde dónde lo hagáis, como vocación de servicio a la gente, siempre habrá regreso con creces.......
Estas notas van por tantas y tantas personas que se dedican desinteresadamente a los demás, gracias...